Com funciona l'economia de Corea del Nord

Corea del Nord, coneguda oficialment com a República Popular Democràtica de Corea (DPRK), és una economia de comandament dictatorial no reformada, aïllada, estretament controlada. El sistema econòmic del país es basa en un sistema de producció comunista sense l'ús de mercats lliures. Tot està planificat centralment i coordinat pel govern.

Compres per emportar

• El sistema econòmic de Corea del Nord es pot qualificar de comunista i aïllat amb un líder autoritari.
• És difícil obtenir una veritable gestió de l'economia de N. Corea, ja que el govern és altament secret i les dades que produeixen són poc fiables.
• El que se sap és que la renda per càpita i el PIB acostumen a estar entre els més baixos del món.
• Les sancions i les restriccions comercials han perjudicat encara més les perspectives econòmiques del país.

Una breu història

La península coreana va ser una colònia japonesa entre 1910 i 1945. A mesura que es va acabar la Segona Guerra Mundial, les forces japoneses a la regió nord de Corea es van rendir a les tropes soviètiques mentre que les tropes nord-americanes es van fer càrrec de la regió sud. La suposada reunificació mitjançant eleccions no va tenir lloc mai a la península de Corea i les dues regions van designar els seus respectius líders. El 1950 Kim II-Sung, recolzat pels soviètics, va intentar capturar la regió sud (República de Corea) amb el suport nord-americà, fet que va provocar la devastadora guerra de Corea (1950 a 1953).

Corea del Nord Avui

L’aspiració de Kim II-Sung de portar tota la península sota el seu govern comunista va fracassar. Poc després, Corea del Nord (RPDC) va establir la seva economia nacional mitjançant el desenvolupament paral·lel de la indústria pesant i el desenvolupament paral·lel de l'economia militar. Molts experts creuen que aquestes polítiques han estat un obstacle per al desenvolupament econòmic del país.

Les deficiències de les polítiques es van veure accentuades pel focus del règim en el songun (primera política militar), que va empitjorar els problemes econòmics crònics de Corea del Nord. Hi ha un estancament de la producció industrial i d’energia, juntament amb l’escassetat d’aliments, a causa de problemes sistèmics. Segons el World Factbook de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA), “el capital industrial queda gairebé fora de la reparació a causa d’anys d’inversió, escassetat de recanvis i un manteniment deficient. La despesa militar a gran escala treu recursos necessaris per a la inversió i el consum civil. "

Fases econòmiques de Corea del Nord

La primera fase de desenvolupament econòmic de Corea del Nord va estar dominada per la industrialització, que va ser impressionant tenint en compte la devastació causada per la guerra de Corea. El país va assumir llavors el model soviètic i la ideologia del juche (autosuficiència), que va emfatitzar el desenvolupament de la indústria pesant. Amb les inversions en els sectors del ferro, l’acer, el ciment i les màquines-eina, es va produir un augment constant de la producció industrial durant els anys seixanta. No obstant això, els problemes que es produïen a la dècada dels setanta.

El país va contractar préstecs estrangers i es va dedicar a les importacions a gran escala de maquinària i instal·lacions vegetals de països avançats com el Japó, Alemanya, França i Gran Bretanya a principis dels anys 70. La dècada va ser un canvi en l'endeutament de Corea del Nord; gairebé tots els préstecs dels anys seixanta van ser acceptats per part dels estats socialistes, mentre que els préstecs dels anys setanta incloïen una quantitat enorme d’estats capitalistes.

Préstecs i ajuts estrangers (milions de dòlars americans)

Font: "Deutes externs de Corea del Nord: tendència i característiques, enfocament de Corea" (KDI Review of North Korea Economy, March 2012, publicat per Korea Development Institute)

Corea del Nord a penes va poder gestionar el seu deute i es va veure afectada pel xoc del petroli que va augmentar ràpidament els preus del petroli. Els preus de les principals exportacions de Corea del Nord es van submergir sense haver de pagar, mentre que va haver de pagar més per les seves importacions. Es va produir un dèficit comercial que va debilitar les seves capacitats d'amortització i va agreujar encara més l'emissió del deute extern. L’economia va començar a frenar-se.

L’economia de Corea del Nord als anys vuitanta mostrava símptomes d’un mal funcionament en el seu sistema de planificació centralitzat. Hi va haver escassetat de subministraments, ineficiències sistèmiques, obsolescència mecànica i deteriorament de les infraestructures. Corea del Nord va intentar resoldre els seus problemes mitjançant les seves funcions altament centralitzades i rebutjant obrir l’economia o liberalitzar la seva gestió econòmica. La rigidesa de l’enfocament va fer que la regió derivi cap a l’estancament.

L’economia nord-coreana va entrar en una de les seves pitjors fases i gairebé es va esfondrar a la dècada de 1990. La desintegració de la Unió Soviètica seguida d’una crisi alimentària provocada per una sèrie de desastres naturals (tempestes de calamarsa el 1994, inundacions del 1995 al 1996 i sequeres el 1997) van empènyer Corea del Nord a una crisi. La regió va viure un dels moments més difícils. El país va dependre molt de l’ajuda internacional per evitar la fam generalitzada a mitjans dels anys 90, i la crisi va ser tan greu que l’ajuda continua encara avui.

Segons el World Factbook de la CIA:

"El govern de Corea del Nord destaca sovint el seu objectiu de convertir-se en una nació" forta i pròspera "i atraure inversions estrangeres, un factor clau per millorar el nivell de vida global. En aquest sentit, el 2013, el règim va desenvolupar 14 noves zones econòmiques especials creades per a inversors estrangers, tot i que la iniciativa es manté en la seva infància. "

A la dècada del 2000, la RDPK finalment va intentar recuperar la seva economia en problemes. Va alleujar les restriccions per permetre els mercats semi-privats mitjançant la introducció de les mesures de millora de la gestió econòmica el 2002. El creixement econòmic es va incrementar durant uns quants anys abans de caure de nou, però el període va ser una millora respecte a la dècada anterior.

L’ambició militar del país encara té prioritat a costa del seu desenvolupament econòmic. Segons un informe del Ministeri d’Unificació, molts experts han conclòs que Corea del Nord gasta en realitat del 30% al 50% del total dels fons estatals a la seva indústria de defensa.

Dades no fiables

Corea del Nord és secreta i no publica dades econòmiques precises. La regió no ha publicat cap indicador ni estadística oficial sobre les seves condicions macroeconòmiques des de 1965. El règim ha aportat alguns fets i xifres a plataformes internacionals que han mostrat incoherències i, per tant, no es consideren fiables. Les poques fonts d’estadístiques bàsiques sobre l’economia de Corea del Nord són el Banc de Corea (Corea del Sud) i el Ministeri d’Unificació i Agència de Promoció d’Inversions de Comerç de Corea (KOTRA) per al comerç de Corea del Nord.

Tendències

L’economia de Corea del Nord ha estat greument afectada des de la caiguda del bloc soviètic el 1991. L’impacte és explícit en la seva taxa de creixement mitjana anual del -4, 1% de 1990 a 1998. Això va suposar una caiguda de més del 50% en total. producció des dels nivells de la dècada de 1980. El 1999 es va produir un canvi de ritme quan l’economia mostrava signes de recuperació. Del 2000 al 2005, Corea del Nord va créixer a una taxa mitjana del 2, 2%. Es va tornar a produir una caiguda el 2006 i durant el període de cinc anys 2006 al 2010, només l'any 2008 va registrar un creixement positiu. El RPDC ha augmentat des del 2011.

El producte interior brut (PIB) de Corea del Nord es calcula que va ascendir a 40 mil milions de dòlars el 2015, segons el World Factbook de la CIA, que no ha donat cap informació actualitzada del PIB des d'aquesta data. En termes de PIB per càpita, Corea del Nord tenia un PIB per càpita de 1.700 dòlars. L’agricultura representa el 25, 4% del PIB, la indústria el 41% i els serveis el 33, 5%, segons una estimació del 2017.

En termes de comerç, la Xina és el principal soci comercial de Corea del Nord, segons el CIA World Factbook. Prop del 86% de les exportacions de Corea del Nord de la regió es dirigeixen a la Xina. Les principals exportacions són productes metal·lúrgics, minerals, productes manufacturats, tèxtils i productes agrícoles i pesquers. Els principals articles d'importació de Corea del Nord són el petroli, el carbó de cuina, la maquinària, els equips, els tèxtils i el gra. Més del 90% del total de les importacions de la regió prové de la Xina. Avui, la Xina no només compta amb la major part del comerç de Corea del Nord, sinó que també proporciona ajuda i suport a la regió.

La línia de fons

La història econòmica de Corea del Nord retrata la desacceleració, l'estancament i la crisi, amb fases intermitents de recuperació i lent creixement econòmic. La prioritat del règim de fer de Corea una economia de defensa ha ombrejat el desenvolupament, la producció d’aliments, els nivells de vida i els drets humans. Corea del Nord viu aïllada i difícil amb la seva economia, presentant un quadre dicotomitzat amb armament nuclear per un costat i fam per l’altra (però per l’ajut).