Esclat del mercat borsari de 1929
El crac de borses de 1929 va començar el 24 d’octubre. Tot i que es recorda per la venda del pànic a la primera setmana, les caigudes més grans es van produir en els dos anys següents. La mitjana industrial de Dow Jones no es va acabar fins al 8 de juliol de 1932, moment en què havia caigut un 89% des del punt àlgid de setembre de 1929, convertint-lo en el mercat més gran de la història de Wall Street. El Dow Jones no va tornar al seu màxim fins al novembre de 1954.
S'explica la caiguda del mercat borsari de 1929
El crac del mercat borsari de 1929 va seguir un mercat de toros que havia vist augmentar el Dow Jones en un 400% en cinc anys. Però, amb les empreses industrials que cotitzen en uns índexs de preu-beneficis de 15, les valoracions no semblen raonables després d'una dècada de creixement de la productivitat rècord en la indústria industrial, fins a tenir en compte els holding d'utilitat pública.
Cap al 1929, milers d’empreses elèctriques s’havien consolidat en companyies titulars que eren propietàries d’altres companyies explotadores, que controlaven prop de dos terços de la indústria nord-americana. Deu capes van separar la part superior i inferior d'algunes d'aquestes piràmides molt altament aprofitades. Tal com va informar la Comissió Federal del Comerç el 1928, les pràctiques injustes que aquestes companyies tenien implicades, com ara les filials de facturació mitjançant contractes de serveis i la comptabilitat fraudulenta que comportava depreciació i valors immobiliaris inflats, eren una "amenaça per a l'inversor".
La decisió de la Reserva Federal de regnar en especulació, ja que desviava els recursos dels usos productius i va augmentar la taxa de recompensa al 6% del 5% a l'agost, va ser un accident que esperava. Tanmateix, la palla que va trencar l’esquena del camell va ser probablement la notícia, a l’octubre de 1929, que es regularia la celebració d’empreses titulars d’utilitat pública. La venda resultant es va produir en cascada a través del sistema, ja que els inversors que havien comprat accions al marge es van convertir en venedors forçats.
En comptes d'intentar estabilitzar el sistema financer, la Fed, pensant que la fallida era necessària o fins i tot desitjable, no va fer res per evitar que l'onada de fallides bancàries que paralitzessin el sistema financer i, per tant, va empitjorar la caiguda del que podria haver estat. Segons el secretari del Tresor, Andrew Mellon, va dir al president Herbert Hoover: "Liquidar la mà d’obra, liquidar les existències, liquidar els agricultors, liquidar els béns immobles ... Esborrarà la putrefacció del sistema".
El sinistre es va agreujar pel col·lapse d'un boom paral·lel de les obligacions estrangeres. Com que la demanda d'exportacions nord-americanes havia estat impulsada per les grans sumes prestades als prestataris a l'estranger, aquesta demanda de béns nord-americans finançada per venedors va desaparèixer durant la nit.
Però el mercat no va caure constantment. A principis del 1930, es va rebotar breument al voltant del 50%, en el que seria un rebot clàssic del gat mort, abans de caure de nou. Al final, una quarta part de la població que treballa a Amèrica perdria els seus llocs de treball, ja que la Gran Depressió va iniciar-se en una era d'aïllament, proteccionisme i nacionalisme. La infame Llei aranzelària Smoot-Hawley, el 1930, va iniciar una espiral de polítiques econòmiques captaire-veïnes.
Com que la manca de supervisió del govern va ser una de les causes principals de la caiguda de 1929 –gràcies a les teories econòmiques del laissez faire–, el Congrés aprovaria importants regulacions federals, inclosa la Glass Steagall Act de 1933, la Securities and Exchange Act de 1934 i la pública. Llei de 1935 sobre empreses titulars de serveis públics.
Comparació de comptes d'inversió Nom del proveïdor Descripció del anunciant × Les ofertes que apareixen a aquesta taula provenen de col·laboracions per les quals Investopedia rep una compensació.