Condicions econòmiques que van ajudar a provocar la Segona Guerra Mundial

Mirant al voltant de la magnitud de la mort i la destrucció derivades de la Primera Guerra Mundial, els líders d'algunes de les potències majors del món van convocar una conferència a París, el resultat de la qual esperaven que no es tornés a produir aquesta devastació. Malauradament, la combinació d’un tractat de pau mal dissenyat i la crisi econòmica més severa que havia viscut el món modern va provocar un deteriorament de les relacions internacionals que culminaria en una guerra encara més calamitosa que la que l’havia precedit.

Pretens de la pau

La lamentable ironia de la Conferència de pau de París que va iniciar el tractat de Versalles va ser que, malgrat les millors intencions dels seus autors per assegurar un món de pau, el tractat contenia una llavor que, sembrada al sòl de la crisi econòmica, donaria lloc, no a pau, però a la guerra. Aquesta llavor era l’article 231, que amb la seva etiqueta “la clàusula de culpabilitat bèl·lica” feia l’única culpa de la guerra a Alemanya i de la seva necessitat de fer pagaments de reparacions com a càstig. Amb aquests pagaments de reparacions tan extensos, Alemanya es va veure obligada a rendir-se dels territoris colonials i al desarmament militar, i els alemanys es van ressentir naturalment del tractat.

Ja el 1923, la recent constituïda República de Weimar va començar a retardar els pagaments de reparacions de guerra, cosa que va iniciar una resposta de represàlia per part de França i Bèlgica. Els dos països enviarien tropes per ocupar el centre industrial de la regió de la vall del riu Ruhr apropiant-se efectivament de la producció de carbó i metall que s’hi va produir. Ja que gran part de la fabricació alemanya depenia del carbó i del metall, la pèrdua d’aquestes indústries va crear un xoc econòmic negatiu que va provocar una contracció severa. Aquesta contracció, així com la impressió continuada de diners per part del govern per pagar els deutes de guerra interna, va generar una hiperinflació en espiral.

Si bé, finalment, s’aconseguiria una estabilització de preus i preus econòmics (en part amb l’ajuda del pla americà de Dawes de 1924), la hiperinflació esborrava gran part dels estalvis de vida de la classe mitjana. Les conseqüències polítiques serien devastadores, ja que molta gent es desconfiava del govern de Weimar, un govern fundat en principis liberal-democràtics. Aquesta desconfiança, juntament amb el ressentiment del tractat de Versalles, es va dedicar a la popularitat creixent de partits polítics radicals més esquerrans i de dretes.

Deteriorament del comerç internacional

L’aparició de la Gran Depressió serviria per minar els intents de crear un món de postguerra més obert, cooperatiu i pacífic. El crac del mercat borsari nord-americà de 1929 va provocar no només un cessament dels préstecs concedits a Alemanya en el marc del pla Dawes, sinó un record total de préstecs anteriors. L'estrenyiment de diners i de crèdits va acabar amb el col·lapse del banc més gran d'Àustria el 1931, el Kreditanstalt, que va provocar una onada de fallides bancàries a tota Europa central, inclosa la desintegració completa del sistema bancari d'Alemanya.

La determinació de les condicions econòmiques a Alemanya va ajudar el partit nazi a passar de ser un grup relativament petit a ser el partit polític més gran del país. La propaganda nazi que culpava el tractat de Versalles per bona part de les dificultats econòmiques d'Alemanya va impulsar l'augment de la popularitat de Hitler amb els votants, que el convertirien en canceller alemany el 1933.

De manera més global, la Gran Depressió tindria l'efecte de motivar les nacions a adoptar més polítiques comercials de captaires-veïns per protegir les indústries domèstiques de la competència exterior. Si bé aquestes polítiques comercials poden ser beneficioses a nivell individual, si tots els països recorren al proteccionisme serveix per reduir el comerç internacional i els beneficis econòmics que s’hi aporten. De fet, els països sense accés a matèries primeres importants seran especialment carregats per la falta de lliure comerç.

De l’imperialisme a la Guerra Mundial

Si bé els britànics, els soviètics i els nord-americans tenien grans imperis colonials per accedir a les matèries primeres molt necessàries, països com Alemanya, Itàlia i Japó no. El deteriorament del comerç internacional va provocar la creació de blocs comercials més regionals amb les nacions "que tinguin" formant blocs al llarg de línies colonials, com el sistema de preferència imperial de Gran Bretanya.

Mentre que les nacions "que no tenen" miraven de formar els seus propis blocs comercials regionals, van trobar cada cop més necessari utilitzar la força militar per annexionar territoris amb els recursos tan necessaris. Aquesta força militar requeria un rearmament extensiu i, per tant, en el cas d'Alemanya, va suposar una violació directa del tractat de Versalles. Però, el rearmament també va reforçar la necessitat de més matèries primeres i, en conseqüència, la necessitat d’expansió territorial.

Conquestes imperialistes com la invasió del Japó a Manxúria a principis dels anys trenta, la invasió d'Itàlia a Etiòpia el 1935 i l'annexió d'Alemanya de la major part d'Àustria i algunes parts de Txecoslovàquia el 1938, van ser totes les manifestacions de la necessitat d'expandir territoris. Però aquestes conquestes aviat podrien atreure la ira de dues de les principals potències europees, i després de la invasió d'Alemanya de Polònia, tant Gran Bretanya com França declararien la guerra a Alemanya el 3 de setembre de 1939, iniciant així la segona guerra mundial.

La línia de fons

Malgrat les nobles aspiracions a la pau, el resultat de la Conferència de pau de París va fer un esforç més per reforçar l’hostilitat en assenyalar Alemanya com l’únic instigador de la Primera Guerra Mundial. La Gran Depressió i el proteccionisme econòmic engendrat servirien aleshores de catalitzador de l’hostilitat per manifestar-se en l’auge del Partit Nazi i en l’augment de les ambicions imperialistes entre les nacions mundials. Va ser només qüestió de temps abans que petites conquestes imperialistes portessin a la ruptura de la Segona Guerra Mundial.