Política expansiva
La política expansiva és una forma de política macroeconòmica que pretén fomentar el creixement econòmic. La política expansiva pot consistir en una política monetària o en una política fiscal (o en una combinació d’aquests dos). Forma part de la prescripció de la política general de l’economia keynesiana, que s’utilitza durant els alentiments i les recesions econòmiques per moderar l’inconvenient dels cicles econòmics.
Compres per emportar
- La política expansiva és una política macroeconòmica que busca impulsar la demanda agregada mitjançant un estímul monetari i fiscal.
- La política expansiva té per objectiu prevenir o moderar les caigudes i les recesions econòmiques.
- Tot i que la política popular i expansiva pot implicar costos i riscos importants, incloent-hi problemes macroeconòmics, microeconòmics i d’economia política.
Política expansiva
Comprensió de la política expansiva
L’objectiu bàsic de la política expansiva és impulsar la demanda agregada per compensar les deficiències de la demanda privada. Es basa en les idees de l’economia keynesiana, en particular la idea que la causa principal de les recessions és una deficiència en la demanda agregada. La política expansiva té com a objectiu impulsar la inversió empresarial i la despesa del consumidor mitjançant la injecció de diners a l’economia, ja sigui mitjançant despeses de dèficit públic directe o augment dels préstecs a empreses i consumidors.
Des d'una perspectiva de política fiscal, el govern adopta polítiques expansives mitjançant eines de pressupost que proporcionen més diners a les persones. L’augment de la despesa i la reducció d’impostos per produir dèficits pressupostaris significa que el govern aporta més diners a l’economia del que està traient. La política fiscal expansiva inclou retallades d’impostos, pagaments de transferència, rebaixes i augment de la despesa del govern en projectes com millores d’infraestructura.
Per exemple, pot augmentar la despesa governamental discrecional, aprofitant l’economia amb més diners mitjançant contractes governamentals. Addicionalment, pot reduir impostos i deixar una quantitat més gran de diners en mans de les persones que després passen a gastar i invertir.
La política monetària expansiva funciona ampliant l’oferta de diners més ràpidament de l’habitual o baixant els tipus d’interès a curt termini. Hi participen els bancs centrals i es realitzen mitjançant operacions de mercat obert, requisits de reserva i fixació de tipus d’interès. La Reserva Federal dels Estats Units utilitza polítiques expansives sempre que baixa la taxa de referència dels fons federals o la taxa de descompte, disminueix les reserves necessàries per als bancs o compra bons del Tresor al mercat obert. Quantasing Easing, o QE, és una altra forma de política monetària expansiva.
Per exemple, quan es redueix la taxa de referència dels fons federals, el cost dels préstecs del banc central disminueix, donant als bancs un major accés a efectes que es poden prestar al mercat. Quan els requisits de reserves disminueixen, permet als bancs prestar una part més gran del seu capital als consumidors i empreses. Quan el banc central compra instruments de deute, injecta capital directament a l’economia.
Els riscos de la política monetària expansiva
La política expansiva és una eina popular per gestionar els períodes de baix creixement del cicle empresarial, però també comporta riscos. Aquests riscos inclouen problemes macroeconòmics, microeconòmics i d’economia política.
L'aforament de quan cal involucrar-se en una política expansiva, què fer i quan parar requereix una anàlisi sofisticada i comporta incerteses substancials. Ampliar massa pot provocar efectes secundaris com una inflació elevada o una economia sobreescalfada. També hi ha un lapse de temps entre el moment en què es produeix un moviment polític i el que passa a través de l'economia.
Això fa que l’anàlisi fins al minut sigui gairebé impossible, fins i tot per als economistes més experimentats. Els prudents banquers i legisladors centrals han de saber quan es pot aturar el creixement de l’oferta de diners o, fins i tot, capgirar el curs i canviar cap a una política de contracció, que implicaria fer els passos oposats a la política expansiva, com ara augmentar els tipus d’interès.
Fins i tot en condicions ideals, la política fiscal i monetària expansiva corre el risc de crear distorsions microeconòmiques a través de l’economia. Els models econòmics simples sovint retraten els efectes de la política expansiva tan neutres per a l'estructura de l'economia com si els diners injectats en l'economia es distribuïssin de manera uniforme i instantània per tota l'economia.
En la pràctica real, la política monetària i fiscal tant funcionen distribuint nous diners a determinats individus, empreses i indústries que després gasten i circulen els diners a la resta de l’economia. En lloc d’incrementar uniformement la demanda agregada, això vol dir que la política expansiva sempre comporta una transferència efectiva de poder adquisitiu i riquesa dels destinataris anteriors als destinataris posteriors dels nous diners.
A més, com qualsevol política governamental, una política expansiva és potencialment vulnerable als problemes d’informació i incentius. La distribució dels diners injectats per la política expansiva a l’economia pot implicar, òbviament, consideracions polítiques. Problemes com ara la recerca de lloguers i els problemes amb l’agent principal s’obtenen fàcilment sempre que s’aconsegueixin grans sumes de diners públics. I per definició, la política expansiva, ja sigui fiscal o monetària, implica la distribució de grans sumes de diners públics.
Exemples de la política expansiva
Un exemple important de política expansiva és la resposta després de la crisi financera de 2008, quan els bancs centrals de tot el món van baixar els tipus d’interès fins a gairebé zero i van realitzar programes importants de despesa d’estímul. Als Estats Units, aquesta incloïa la Llei de recuperació i reinversió nord-americana i diverses rondes de flexibilització quantitativa per part de la Reserva Federal dels Estats Units. Els responsables polítics nord-americans van gastar i prestar bilions de dòlars a l’economia nord-americana per tal de donar suport a la demanda agregada nacional i impulsar el sistema financer.
En un exemple més recent, la disminució dels preus del petroli des del 2014 fins al segon trimestre del 2016 va fer que moltes economies es fessin alentir. El primer semestre del 2016, el Canadà ha estat especialment colpejat, amb gairebé un terç de tota la seva economia basada en el sector energètic. Això va fer que els beneficis bancaris disminuissin, fent que els bancs canadencs fossin vulnerables al fracàs.
Per combatre aquests baixos preus del petroli, el Canadà va adoptar una política monetària expansiva reduint els tipus d’interès al país. La política expansiva tenia com a objectiu impulsar el creixement econòmic al país. No obstant això, la política també va significar una disminució dels marges d'interès nets per als bancs canadencs, cosa que va reduir els beneficis bancaris. (Per a informació relacionada, vegeu "Quins són alguns exemples de política monetària expansiva?")
Comparació de comptes d'inversió Nom del proveïdor Descripció del anunciant × Les ofertes que apareixen a aquesta taula provenen de col·laboracions per les quals Investopedia rep una compensació.