Prova d’estrès
La prova d’estrès és una tècnica de simulació informàtica que s’utilitza per provar la capacitat de resistència de les institucions i les carteres d’inversions davant de possibles situacions financeres futures. Aquestes proves s'utilitzen habitualment per la indústria financera per ajudar a avaluar el risc d'inversió i l'adequació dels actius, així com per ajudar a avaluar processos i controls interns. En els darrers anys, els reguladors també han exigit a les entitats financeres que realitzin proves d’estrès per assegurar que els seus fons patrimonials i altres actius siguin adequats.
Prova d’estrès per a la gestió del risc
Les empreses que gestionen actius i inversions utilitzen habitualment les proves d’estrès per determinar el risc de la cartera i, a continuació, estableixen les estratègies de cobertura necessàries per mitigar les possibles pèrdues. En concret, els seus gestors de cartera utilitzen programes interns de prova d’estrès de propietat per avaluar el bé que els actius que gestionen poden provocar determinades ocurrències del mercat i esdeveniments externs.
Les proves d’esforços de correcció d’actius i passius són àmpliament utilitzades també per empreses que volen assegurar-se que tenen els controls i procediments interns adequats. Les carteres de jubilacions i assegurances també es testen sovint per assegurar que el flux de caixa, els nivells de pagaments i altres mesures estiguin ben alineats.
Compres per emportar
- La prova d’estrès és una tècnica simulada per ordinador per analitzar com els bancs i les carteres d’inversions surten en escenaris econòmics dràstics.
- Les proves d’estrès ajuden a avaluar el risc d’inversió i l’adequació dels actius, així com a ajudar a avaluar processos i controls interns.
- Les regulacions exigeixen que els bancs duguin a terme diversos escenaris de proves d’estrès i informin sobre els seus procediments interns de gestió del capital i el risc.
Prova reguladora de l'estrès
Després de la crisi financera de 2008, els informes normatius per a la indústria financera, específicament per als bancs, es van ampliar significativament amb un enfocament més ampli en les proves d’estrès i l’adequació de capital, principalment a causa de la Llei de Dodd-Frank de 2010.
A partir del 2011, les noves regulacions als Estats Units requerien la presentació de la documentació de l'anàlisi i la revisió general de capital (CCAR) per part de la indústria bancària. Aquesta normativa exigeix que els bancs informin sobre els seus procediments interns per gestionar el capital i dur a terme diversos escenaris de proves d’estrès.
A més dels informes de CCAR, els bancs dels Estats Units es consideren massa grans per fallar per part del Financial Stability Board (normalment aquells amb més de 50.000 milions de dòlars en actius) que han de proporcionar informes de proves d’estrès sobre la planificació d’un escenari de fallida. A la revisió més recent dels governs d’aquests bancs el 2018, 22 bancs internacionals i vuit amb seu als Estats Units van ser designats com a massa grans per fallar.
Actualment, BASEL III també està vigent per als bancs globals. Igual que els requisits nord-americans, aquesta regulació internacional requereix documentació del nivell de capital dels bancs i l’administració de proves d’estrès per a diversos escenaris de crisi.
Les proves d’estrès consisteixen en executar simulacions d’ordinador per identificar vulnerabilitats ocultes en institucions i carteres d’inversions per avaluar el bé que poden provocar esdeveniments adversos i condicions del mercat.
Tipus de proves d’estrès
Les proves d’estrès consisteixen en executar simulacions per identificar vulnerabilitats ocultes. La literatura sobre estratègia empresarial i govern corporatiu identifica diversos enfocaments d’aquests exercicis. Entre els més populars es troben escenaris estilitzats, hipotètics i escenaris històrics.
En un escenari històric, el negoci –o classe d’actius, cartera o inversió individual– s’executa mitjançant una simulació basada en una crisi anterior. Entre els exemples de crisi històrica es troba la caiguda del mercat de valors d’octubre de 1987, la crisi asiàtica de 1997 i la bombolla tecnològica que va esclatar el 1999-2000.
Un test d’estrès hipotètic és generalment més específic, tot sovint centrat en com una empresa determinada pot provocar una crisi particular. Per exemple, una empresa de Califòrnia podria fer proves d’estrès contra un hipotètic terratrèmol o una companyia petroliera podria fer-ho contra l’esclat de la guerra al Pròxim Orient.
Els escenaris estilitzats són una mica més científics, en el sentit que només s’ajusten una o poques variables de prova alhora. Per exemple, la prova d’estrès podria implicar l’índex de Dow Jones perdent un 10% del seu valor en una setmana.
Pel que fa a la metodologia de proves d’estrès, la simulació de Montecarlo és una de les més conegudes. Aquest tipus de proves d’estrès es poden utilitzar per modelar les probabilitats de diversos resultats donades en variables específiques. Els factors considerats en la simulació de Montecarlo, per exemple, solen incloure diverses variables econòmiques.
Les empreses també poden recórrer a proveïdors de programari i de gestió de riscos gestionats professionalment per a diversos tipus de proves d’estrès. Moody's Analytics és un exemple d’un programa de proves d’estrès subcontractat que es pot utilitzar per avaluar el risc en carteres d’actius.
Comparació de comptes d'inversió Nom del proveïdor Descripció del anunciant × Les ofertes que apareixen a aquesta taula provenen de col·laboracions per les quals Investopedia rep una compensació.