Tarifa
Un aranzel és un impost imposat per un país sobre les mercaderies i serveis importats d’un altre país.
1:57Tarifes
Com funciona una tarifa
Les tarifes s’utilitzen per restringir les importacions augmentant el preu de les mercaderies i serveis adquirits d’un altre país, fent-les menys atractives per als consumidors nacionals. Hi ha dos tipus de tarifes: es percep una tarifa específica com una tarifa fixa en funció del tipus de producte, com ara una tarifa de 1.000 dòlars en un cotxe. Es cobra una tarifa ad-valorem en funció del valor del producte, com ara el 10% del valor del vehicle.
Compres per emportar
- Els governs imposen aranzels per augmentar els ingressos, protegir les indústries nacionals o exercir palanques polítiques sobre un altre país.
- Les tarifes solen produir efectes secundaris no desitjats, com ara els preus al consum més elevats.
- Les tarifes tenen una història llarga i controvertida, i el debat sobre si representen una política bona o dolenta incorre en els nostres dies.
Els governs poden imposar aranzels per augmentar els ingressos o per protegir les indústries nacionals, especialment les més naixents, de la competència exterior. Al fer que els productes produïts a l'estranger siguin més cars, les tarifes poden fer que les alternatives de producció nacional semblin més atractives. Els governs que utilitzen tarifes per beneficiar determinades indústries solen fer-ho per protegir les empreses i els llocs de treball. Els aranzels també es poden utilitzar com a extensió de la política exterior: Imposar aranzels a les principals exportacions d’un soci comercial és una manera d’exercir palanquejament econòmic.
Les tarifes poden tenir efectes secundaris no desitjats. Poden fer que les indústries domèstiques siguin menys eficients i innovadores reduint la competència. Poden fer mal als consumidors nacionals, ja que la manca de competència acostuma a augmentar els preus. Poden generar tensions afavorint certes indústries, o regions geogràfiques, per sobre d’altres. Per exemple, les tarifes dissenyades per ajudar els fabricants de les ciutats poden fer mal als consumidors de les zones rurals que no es beneficien de la política i és probable que paguin més per les manufactures. Finalment, un intent de pressionar un país rival mitjançant tarifes pot implicar un cicle de represàlia poc productiu, conegut habitualment com a guerra comercial.
Les tarifes poden protegir les indústries domèstiques, però sovint a costa dels consumidors, que poden haver de pagar preus més alts.
Història de les tarifes
A l’Europa pre-moderna, es creia que la riquesa d’un país consistia en actius fixos i tangibles, com l’or, la plata, la terra i altres recursos físics (però sobretot l’or). El comerç va ser considerat com un joc de suma zero que va suposar una clara pèrdua neta de riquesa o un clar benefici net. Si un país importava més del que exportava, el seu or fluiria a l'estranger, drenant la seva riquesa. El comerç transfronterer es veia amb sospita i els països preferien molt adquirir colònies amb les quals podrien establir relacions comercials exclusives, en lloc de comerciar entre ells.
Aquest sistema, conegut com a mercantilisme, depenia molt dels aranzels i fins i tot de les prohibicions del comerç. El país colonitzador, que es considerava competidor amb altres colonitzadors, importaria matèries primeres de les seves colònies, que generalment no podien vendre les seves matèries primeres en altres llocs. El país colonitzador convertiria els materials en productes fabricats, que els vendria de nou a les colònies. Es van establir tarifes elevades i altres barreres per assegurar-se que les colònies compraven productes fabricats només dels seus colonitzadors.
L’economista escocès Adam Smith va ser un dels primers a qüestionar la saviesa d’aquest acord. La seva "Riquesa de les Nacions" es va publicar el 1776, el mateix any que les colònies nord-americanes van declarar la independència en resposta a alts impostos i disposicions comercials restrictives. Escriptors posteriors com David Ricardo van desenvolupar les idees de Smith i van conduir a la teoria de l'avantatge comparatiu. Manté que si un país és millor a l’hora de produir un determinat producte, mentre que un altre és millor a l’hora de produir-ne un altre, cada un hauria de dedicar els seus recursos a l’activitat on destaca. Els països haurien de comerciar entre ells, en lloc de construir barreres que els obliguin a desviar recursos cap a activitats que no realitzen bé. Les tarifes, segons aquesta teoria, afecten el creixement econòmic, fins i tot si es poden desplegar per beneficiar determinats sectors estrets en algunes circumstàncies.
Aquests dos enfocaments, el lliure comerç basat en la idea d’un avantatge comparatiu, d’una banda, i el comerç restringit, basat en la idea d’un joc de suma zero, de l’altra, han experimentat fluixos i fluxos de popularitat. El comerç relativament lliure va tenir un moment àlgid a finals del segle XIX i principis del XX, quan va agafar la idea que el comerç internacional havia fet guerres a gran escala entre nacions tan cares i contraproduents que estaven obsoletes. La Primera Guerra Mundial va demostrar aquesta idea errònia i els enfocaments nacionalistes del comerç, inclosos els aranzels alts, van dominar fins al final de la Segona Guerra Mundial.
En aquest moment, el lliure comerç va gaudir d'un ressorgiment de 50 anys, que va acabar amb la creació el 1995 de l'Organització Mundial del Comerç, que actua com a fòrum internacional per resoldre disputes i establir regles bàsiques. També van proliferar els acords de lliure comerç, com el TLCAN i la Unió Europea. Tanmateix, l’escepticisme d’aquest model –alguns cops etiquetat com a neoliberalisme per part dels crítics, que el vinculaven als arguments liberals del segle XIX a favor del lliure comerç–, i la Gran Bretanya el 2016 va votar per abandonar la Unió Europea. Aquest mateix any, Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units en una plataforma que incloïa una crida a tarifes abruptes a les importacions xineses i mexicanes.
Els crítics de les transaccions comercials multilaterals per eliminar els aranzels, que provenen dels dos extrems de l’espectre polític, defensen que aquests acords erosionen la sobirania nacional i fomenten una carrera cap a baix en termes de salaris, proteccions dels treballadors i qualitat de productes i estàndards. Els defensors d'aquests acords contrauen que les tarifes portin a guerres comercials, perjudiquen els consumidors, dificulten la innovació i fomenten la xenofòbia.
Comparació de comptes d'inversió Nom del proveïdor Descripció del anunciant × Les ofertes que apareixen a aquesta taula provenen de col·laboracions per les quals Investopedia rep una compensació.