Reserva Monetària
Una reserva monetària és el manteniment d’un banc central de moneda i metalls preciosos d’un país. Les participacions del banc central permeten la regulació de la moneda i el subministrament de diners del país, així com gestionar les transaccions en els mercats globals. Les reserves monetàries ajuden els governs a complir amb les obligacions financeres actuals i a curt termini. Les reserves són un actiu en la balança de pagaments d’un país. El dòlar nord-americà és l’actiu de reserva dominant, de manera que la majoria de bancs centrals de les nacions mantenen gran part de les seves reserves en dòlars americans.
ESMORZAR Reserva monetària
Les participacions de reserves monetàries es coneixen com a agregats monetaris i són àmplies categories que defineixen i mesuren l’oferta de diners d’una economia. Als Estats Units, els agregats monetaris normalitzats inclouen paper físic i monedes, quotes del mercat monetari, dipòsits d’estalvi i altres articles.
Les autoritats monetàries d’un banc central d’un país utilitzaran els seus recursos de reserva fàcilment disponibles per finançar activitats de manipulació de moneda dins de l’economia del país. Els bancs centrals també mantindran reserves internacionals, que són fons que els bancs poden passar entre ells per satisfer les transaccions globals. Les reserves mateixes poden ser d’or o d’una moneda específica, com el dòlar o l’euro.
Història de la Reserva Monetària
El sistema actual de tinença de moneda i de mercaderies data del 1971-73. Aleshores, el president Richard Nixon va promulgar els controls de preus i va posar fi a la convertibilitat del dòlar nord-americà en or com a resposta a una inflació desenfrenada, més la recessió o la estflonació, així com la pressió sobre els preus del dòlar i de l’or.
Aquest canvi va suposar la fi de l’era de l’Acord de Bretton Woods. L’acord de Bretton Woods de 1944 va fixar el valor de canvi de totes les monedes en termes d’or. Els països membres es van comprometre que els bancs centrals mantindrien tipus de canvi fixos entre les seves monedes i el dòlar. Si el valor de la moneda d’un país es feia massa feble respecte al dòlar, el banc central compraria la seva pròpia moneda als mercats de divises per disminuir l’oferta i augmentar el preu. Si la moneda es fes massa cara, el banc podria imprimir més per augmentar l'oferta i disminuir el preu i, per tant, la demanda.
Com que els Estats Units tenien la major part de l’or mundial, la majoria dels països van valorar el seu valor monetari al dòlar en lloc d’or. Els bancs centrals mantenien tipus de canvi fixos entre les seves monedes i el dòlar. El valor del dòlar va augmentar tot i que el seu valor d'or es va mantenir el mateix, cosa que va fer que el dòlar nord-americà sigui efectivament una moneda mundial. Aquesta discrepància va acabar amb el col·lapse del sistema de Bretton Woods.
Reserva monetària abans de Bretton Woods
Fins a la Primera Guerra Mundial, la majoria dels països estaven sota la norma d’or, en la qual garantien canviar la seva moneda pel seu valor en or. Però, per pagar la guerra, molts van marxar de la norma d’or. Això va provocar una hiperinflació ja que l'oferta de diners superava la demanda. Després de la guerra, els països van tornar al nivell d'or.
Durant la Gran Depressió, com a resposta a la caiguda del mercat de valors de 1929, va augmentar el comerç de divises i mercaderies, cosa que va augmentar els preus de l'or, de manera que la gent va intercanviar dòlars per or. La Reserva Federal va apujar els tipus d’interès per defensar la norma d’or, empitjorant la crisi. El sistema de Bretton Woods va donar als països una major flexibilitat que una estricta adherència a la norma d'or, amb menys volatilitat que sense cap estàndard. Un país membre podria canviar el valor de la seva moneda per corregir qualsevol desequilibri en el saldo del seu compte corrent.
Comparació de comptes d'inversió Nom del proveïdor Descripció del anunciant × Les ofertes que apareixen a aquesta taula provenen de col·laboracions per les quals Investopedia rep una compensació.